La nit de Sant Joan és una tradició molt arrelada als pobles mediterranis i, molt especialment, a Catalunya i a les Illes Balears. És una revetlla on el foc, l’aigua i els rituals en són actors principals i que està lligada amb el solstici d’estiu. De fet, tradicionalment, la nit del 23 de juny s’ha batejat com la més curta de l’any per ser el dia amb més hores de llum tot i que, actualment, es coneix que no és així, sent el dia 21 del mateix mes.
Tot i així se segueix mantenint l’herència ritual que precedeix la festivitat de Sant Joan, marcada pel santoral, i el simbolisme que atorga el foc a cadascun dels països mediterranis que ho celebren, malgrat les diferències de significat que adquireix. Tradicionalment a Catalunya aquest simbolisme ha estat relacionat a una festa cristiana basada en fets bíblics però, realment, es tracta d’una festa pagana molt més antiga on el foc homenatja la plenitud solar com a font de llum i vida. Precisament, a l’Ajuntament de Barcelona es conserva una norma de l’any 1780 on es prohibeix expressament l’encesa de fogueres per Sant Joan dins les muralles de la ciutat, per la qual cosa podem deduir-ne la popularitat ja al S.XVIII.
A partir del 1917 perd aquest significat cristià i adopta una relació més estreta amb mites i llegendes populars. És per això que també és anomenada “la nit més màgica de l’any” on els encanteris i rituals prenen força en aquesta matinada.
Precisament per aquests motius, a l’època franquista es va voler posar fi a la festa per considerar-la impròpia de gent cristiana, però es va mantenir de forma clandestina. El costum, però, d’encendre fogueres, ha anant reduint-se degut a les estrictes normes municipals, quan, en un passat no massa llunyà, les pires es muntaven amb mobles vells, caixes i restes de fusta a les places dels pobles.
Des dels anys 50 la festa s’ha institucionalitzat a través de la “Flama del Canigó”. Cada any la flama, que es manté encesa al llarg de l’any al cim del Canigó, baixa en forma de torxa olímpica portada per grups de voluntaris passant-la de poble en poble per tal d’encendre les diferents fogueres de les viles i ciutats catalanes. Aquest acte simbòlic posa de manifest la unió de la nació catalana i ja als anys 70 aquesta revetlla es va proclamar com la Diada Nacional dels Països Catalans.
Com no pot ser d’una altra manera, la gastronomia també ha estat influenciada per la festivitat. En aquests dies de revetlla i festa el més habitual és la coca de Sant Joan, de pa de pessic i fruita confitada, típica a Catalunya i al País Valencià, que també poden ser de llardons, pinyons, o de recapte. Antigament, les coques per aquesta diada eren rodones amb un trau al mig, la qual cosa es podria relacionar amb alguna mena d’antic ritus solar.
